Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista
La setmana passada vaig tenir xerrada a Olot, a l’espai d’intercanvi
educatiu de les associacions de pares i mares del municipi. El tema va
ser el que porta per títol aquest article.
Es tractava de recordar que els fills i filles tenen el dret a ser
educats, de posar de manifest que, al igual que el món, l’educació és
acceleradament canviant i a vegades necessitem trobar respostes als
desconcerts educatius que sovint ens envaeixen. Per a la majoria de
pares i mares aquests temps són això: temps de desconcerts educatius. De
vegades d’insatisfaccions, de preguntar-se com ocupar-se adequadament
dels fills. Tothom vol ser bona mare, bon pare però no sempre tenim la
seguretat de saber com fer-ho. No és que siguin temps millors ni pitjors
que uns altres. Simplement, els vivim com més complicats, amb majors
incerteses. Tendim amb facilitat a demanar manuals en lloc de observar,
pensar i compartir.
Un primer grup de desconcerts neix perquè sembla que ja no és clar on
s’educa i on no. A més, perquè els dogmes conservadors dominants posen
un gran interès en que sigui la família, mentre alguns pares que no
tenen clar perquè van començar l’aventura de tenir criatures pretenen
delegar a l’escola o a qui sigui l’educació. Mai ho ha estat, però ara
ja no es pot reservar l’espai de l’educació per a la família ja que nois
i noies creixen, evolucionen submergits en influències múltiples (la
nostra opinió sempre pot ser contrastada amb un web que diu el
contrari). Els seus pares o els seus mestres, les persones adultes
importants en la vida d’un nen, tenen ara altres papers com, per
exemple, aconseguir que integrin en les seves vides els estímuls i les
influències que vénen de fora, mitjançant l’afecte i la seguretat que
proporciona la vinculació, el demostrar-los que formen part de les
nostres vides. Inevitablement, les formes i els continguts de l’educació
es modifiquen i s’amplien. Aprendre a educar avui requereix buscar
altres suports, compartir angoixes familiars.
Altres desconcerts tenen a veure també amb la societat de la
informació, globalitzada, multimèdia, en xarxa, complexa i
acceleradament canviant, en la que s’educa, s’aprèn, s’ensenya de
diverses i múltiples maneres. Els nens i nenes necessiten altres formes
d’educació. Per contra, a l’escola i a casa, volem proteccions, tuteles.
Assistim a un ressorgir de velles idees educatives, a frases i
conceptes gastats, usats sense matisos (mèrit, esforç, limitis,
protecció, etc.), a acusacions sobre allò que uns o altres haurien de
fer i no fan (l’escola acusa a la família i aquesta a l’escola, les dues
solen culpar a les administracions) a deixar totalment en mans d’uns
altres l’educació dels fills i filles. No queda més remei que recordar
que seguim educant per a que siguin persones autònomes, lliures, felices
i que això comporta descobrir, experimentar… acompanyats.
També ens ha donat per anar per feina i accelerar aprenentatges i
exigències, escolars i extraescolars. Curiosament una societat en la
qual divertir-se, passar-ho bé, és un dels seus déus es tendeix a privar
els nens i nenes d’un dels aspectes més centrals de les seves vides: el
joc. Es nega a aquesta part de la seva vida el contingut educatiu o es
defineix, de nou, amb estereotips poc vàlids (sedentari, passiu,
individualista, consumista, etc.). En lloc de mantenir allò que la
comunitat educa (la ciutat educadora), que s’ensenya i s’aprèn a llocs i
espais diferents, només pensem en escolaritzar i escolaritzar. Però els
nois i noies d’avui necessitem quelcom més que una escola.
No podem oblidar que, en les nostres societats injustes, la pobresa
la paguen de manera especial els nens i nenes perquè s’empobreixen les
oportunitats educatives. I això pot passar a totes les famílies i afecta
a tots els infants, també als de les famílies que encara no són pobres.
A més, subsistir avui suposa treballar més hores i tenir menys
disponibilitats per ocupar-se dels fills. Ocupar-se de la infància avui
requereix pensar en tots els nens i nenes del nostre entorn. Acceptar
que tots eduquem i tots podem aportar alguna cosa en l’educació d’un
nen.
Entomar els desconcerts suposa repensar les formes d’educar, acceptar
que es produeix al llarg de tot el seu temps vital, de tot el dia, de
tota la setmana. Que educar té a veure amb conviure amb els altres,
necessita de la presència -sovint en la distància- de persones adultes
que donen seguretat i estímul, però també s’educa davant d’una pantalla o
en la connexió on line que permet mirar el món per altres finestres
diferents de les de casa o l’escola.
